Un músic cec per enlluernar Europa

“Ha habido en palacio grandes danzas, y Su Alteza ha bailado con todas las señoras infantes y muchas damas”

Raimundo de Tassis, Correu Major d’Espanya, mostra en les seves cartes al cardenal Granvela, secretari de Carles V, una faceta de Felip II que no correspon exactament amb la imatge de conservadorisme i austeritat que ens ha arribat d’aquest. La frase que encapçala aquest text és de 1548, i va ser escrita durant el primer viatge per Europa del llavors encara príncep. Rondava la vintena i tenia ganes de menjar-se el món i gaudir de la vida, però tenia una doble missió encomanada pel seu pare: conéixer els territoris i les persones que més tard hauria de governar, i enlluernar Europa.

Per a això es farà acompanyar d’Antonio de Cabezón, organista cec i una de les seves persones més properes al llarg de quatre dècades. Pura diplomàcia cultural: la supremacia espanyola es demostra amb l’art. El músic també anirà a Anglaterra amb motiu de les noces de Felip amb Maria Tudor i als Països Baixos per recollir la corona de Carles V quan aquest abdica en favor del seu fill. Cabezón, Tiziano i Santa Teresa de Jesús conformen la base de l’univers cultural filipí, junt amb l’arquitecte d’El Escorial, Juan de Herrera.

Sorprèn que al segle XVI un cec analfabet -era impossible que en aquella època un invident pogués llegir i escriure- fos capaç de condensar en la seva música el pàlpit de la cultura europea del moment. La impremta, l’or d’Amèrica, Copèrnic, Servet, Erasme, Luter i Calví entre tants d’altres estan canviant el món. Precisament, la comitiva reial del príncep Felip passa per Trento mentre se celebra el concili que certificarà el cisma entres catòlics i protestants. Tot això, just abans de la publicació de la primera novel·la moderna, Don Quijote de La Mancha, ja a principi del segle XVII, i de l’aparició d’un nou entreteniment, l’òpera, que amb L’Orfeo, de Claudio Monteverdi, es fa definitivament un forat en els salons en la noblesa.

L’essència del segle XVI es troba en la música de Cabezón, posseidor de “una vista maravillosa del ánimo” que li va obrir “los ojos del entendimiento”, segons el seu fill Hernando. La capella flamenca de la cort espanyola li va permetre conéixer la polifonia centreeuropea, mentre que en els seus viatges amb el príncep es va amarar de les danses i melodies més populars del continent.

Al seu llegat hi ha parts de misses, però també tientos que serveixen tant per acompanyar la litúrgia com per distreure en les estances reials. Pavanes, glosas, discantes i diferencias completen un catàleg on la imaginació musical es desborda. El seu art va sorprendre tots els qui el van conéixer. Probablement les seves diferencias expliquen el desenvolupament de les variacions en la música de Tallis i Byrd, -presents a la cort anglesa durant la seva visita-, i la seva tècnica al teclat va obrir les portes a Sweelinck i l’escola organística alemanya.

Tot plegat justifica sobradament la publicació de qualsevol nou disc amb la seva música, però en el cas concret d’aquest convé també fixar-se en l’instrument escollit i la relació entre l’intèrpret i el compositor.

Cabezón probablement va conéixer més d’un claviorgue. Avui en queden només uns vint d’originals en diferents museus, dels quals l’únic que funciona és el que protagonitza aquest disc, el Hauslaib del Museu de la Música de Barcelona. El músic cec, en canvi, en va tenir diversos al seu abast. N’hi havia un a Tordesillas, on la infanta Catalina el tocava per fer més suportable el confinament de la reina Juana I de Castella, mal coneguda amb el sobrenom de la Loca. Un altre més apareix en les actes capitulars de la basílica d’El Pilar, a Saragossa, en la mateixa època en què Cabezón va passar-hi camí d’Itàlia. També s’esmenten claviorgues als inventaris de béns de Felip II i Enric VIII, mort just abans de l’estada del nostre músic a Londres. El Hauslaib del Museu de la Música de Barcelona va ser construït als volts de 1590 a Nuremberg, per encàrrec del duc Baltasar de Zúñiga, que va arribar a ser Ministre Principal durant el regnat de Felip IV.

En Juan de la Rubia tenia tot just 11 anys el primer cop que va escoltar la música de Cabezón. Va quedar fascinat en sentir les Diferencias sobre el Canto del Caballero al programa El órgano de RNE i, més de dues dècades després, ha preparat aquesta selecció personal, pensada expressament per a l’instrument cortesà amb què la interpreta. El Canto, precisament, s’ofereix en dues versions: una, amb els registres de l’orgue; l’altra, amb l’espineta sola. La mateixa obra i el mateix intèrpret, amb instruments diferents, donen resultats molt diferents. Vam ser incapaços de descartar-ne una de les dues.

Tot a punt, doncs. Cabezón, Juan de la Rubia i un instrument únic al món. Estem a la Sala 4 de L’Auditori de Barcelona, batejada amb el nom d’Alicia de Larrocha. El nostre alquimista del so, Pere Casulleras, es dona un aire quixotesc mentre, ajudat pel seu escuder Gerard Font, disposa en un punt estratègic la seva esfera de fusta: un gran cap amb dos orificis, les oïdes del micròfon, però sense ulls. En Paul Poletti té cura de l’espineta i en repara les molles usant cerres de senglar, ja que va ser reconstruïda amb els materials de l’època. N’Oscar Laguna repassa l’afinació del petit orgue que porta 400 anys perfectament acoblat sense un sol cargol, i n’acciona les manxes incessantment. En l’enregistrament hem respectat els cruixits i els grinyols d’aquests: com les arrugues a la pell d’un ancià, són part de la personalitat de l’instrument i fan que resulti especialment venerable.

No podem viatjar en el temps i escoltar amb les oïdes dels qui van acompanyar per Europa Antonio de Cabezón. Però si abaixem les parpelles i, encegats, escoltem la seva música amb “los ojos del entendimiento”, potser…

 

Pep Gorgori, musicòleg i periodista