Busqueu la bellesa interior d’aquesta música, busqueu-la!

De tots els els historiadors i musicòlegs que han analitzat la vida i l’obra d’Antonio de Cabezón, cap no ha estat més apassionat que el seu fill Hernando, que en publicar les obres del pare va escriure: “Y así lo que en este libro va más se puede tener por migajas que caían de su mesa que por cosa que él hubiese hecho de propósito ni de asiento”. Aquestes obres, plenament renaixentistes i de carácter religiós o cortesà eren, segons Hernando de Cabezón, creades d’acord amb la capacitat dels seus deixebles, no només a mida del talent del compositor.

 

Cap d’aquestes consideracions, però, va motivar la meva descoberta del doll de bellesa introvertida, serenitat, elegància i profunditat de les obres dites d’Antonio de Cabezón. Jo les havia començat a incorporar al meu repertori quan el professor Macario Santiago Kastner va escoltar la meva versió del Canto del Caballero en una emissió radiofònica. Em va dedicar un anatema fulminant: “Esteu cridada a ser l’apòstol d’aquest repertori i heu comès dos errors imperdonables: no hi havia pedaler ni jocs solístics en aquella època en tota la Península Ibèrica. Heu buscat l’exteriorització sonora quan heu de buscar la interiorització d’aquesta música. La seva bellesa està en ella mateixa, en la seva escriptura. Busqueu-la!”

 

La meva reacció va ser ràpida: tenia afany per saber més sobre aquest repertori autòcton que divulgaven professors de fora. No vaig estar sola en aquest deure: vam fer camí amb Enric Gispert, Maria Esther Sala, Josep Soler, Lothar Siemens, el pare Gregori Estrada… Vam llegir els tractats antics que avui es consideren fonamentals: Arte de Tañer Fantasia de Fray Tomàs de Santa Maria, Declaración de Instrumentos i Arte Tripharia de Juan Bermudo, i els de Montanos, Lorente, Nasarre, etc. La lectura d’aquests tractats motivà un canvi absolut en la digitació, l’ornamentació i la comprensió de l’art de la glossa. En adoptar les pautes que els antics ens dicten en va sorgir un fraseig natural, una articulació més viva, que al mateix temps donava vida a les obres. Actualment encara hi ha musicòlegs i intèrprets que aporten noves edicions, correccions, anàlisis…

 

La música ibèrica va passar a ser matèria obligatòria als conservatoris i se’n van començar a fer cursos per tota Espanya. Va ser precisament en un d’aquests primers cursos que un adolescent, Juan de la Rubia, em va cridar fortament l’atenció per la seva manera de tocar, pel seu entusiasme envers aquest repertori i per com el transmetia, tot i que encara tenia camí per recórrer -no l’hem de deixar mai, aquest camí- envers la recerca d’una major autenticitat.

 

Ara, amb més de noranta anys, és un gran goig per a mi veure aquest disc dedicat a Cabezón i interpretat pel ja madur Juan de la Rubia. Reconegut internacionalment com a intèrpret i improvisador, serà en aquestes pàgines cabezonianes on percebrem que ha estat capaç de copsar no només la saviesa que amaguen, sinó també -i sobre tot- la seva emotivitat. La música del segle XVI ens captiva per la seva senzillesa i art contrapuntístic i, segons les mans que la interpreten, els ulls espurnegen per l’èxtasi inefable de sumergir-nos en una pura bellesa sonora.

 

Montserrat Torrent

Organista